
Les primeres vegades sempre són especials. Per mi, Montserrat va ser, primer, un lloc on el meu pare em va arrossegar per caminar fins a Sant Jeroni quan era petit. Després, una sortida amb l’escola. I quan vaig començar a escalar, vaig adonar-me de la infinitat de possibilitats que oferia, tot a menys de mitja hora de casa.
Quan vaig començar a aprendre i memoritzar el nom de les Agulles, camins i parets que tenia davant meu, la Paret de Diables sempre va ser la que més respecte infonia. Línies verticals, recorreguts llargs, i a les fotos sempre s’apreciava un buit sota els peus espectacular.
Per fi va arribar el moment d’intentar escalar la nostra primera via a Diables, i vam escollir la via Hurtado-Carbonell, que tenia fama de ser la més assequible d’aquesta paret. El tercer i sisè llarg obliguen a currar-t’ho, i l’últim (pertanyent a l’Esperó de Llucifer), és una experiència gairebé meditativa. A part d’això, la via no ofereix gaires impediments, degut a la quantitat abundant d’equipament inoxidable, i la paret ens va deixar passar amb relativa facilitat.





Cordada: Gerard Fuentes i Aleix Sanchis
Material: Unes 20 cintes, Friends fins al 4 (Tòtems molt útils a l’últim llarg), algun tasconet posaràs si els portes.

Deixa un comentari